"Durant la guerra tots van matar, però quan Franco va arribar al poder va haver-hi un extermini"

»Hi ha molta gent que vol una desmemòria del que va passar en la repressió franquista», però «la lluita dels familiars la porten en les entranyes»

"Durant la guerra tots van matar, però quan Franco va arribar al poder va haver-hi un extermini"
28/12/2020 -

La memòria històrica és responsabilitat de tota la societat. A Espanya, milers de famílies continuen buscant i lluitant per recuperar als seus familiars que, un dia, van ser detinguts, afusellats i llançats en fosses comunes. Són les víctimes de la repressió franquista. “No tenen rancor, ni busquen venjança. Només volen recuperar als seus familiars i enterrar-los on vulguen“.

Des de 2018, Isabel Ginés i Carlos Gonga lluiten perquè la desmemòria no siga possible a través de documentals. Van començar amb ‘La memoria no olvidada’, i a aquest li van seguir molts altres. “Queda encara molt de treball per fer”. Ara, immersos en els documentals Tierra de ideales i Cordada de presos, ens conten com és treballar amb tantes i tantes famílies que van perdre als seus éssers estimats, i ens endinsen en històries que els han marcat, com la de Pepica Celda, que van afusellar al seu pare en la paredassa de Paterna, o la de Paquita, que mai podrà recuperar les restes del seu familiar.

Per què vau decidir començar a treballar en documentals que retornaren la veu a les víctimes de la repressió franquista?

Comencem a fer documentals de Memòria Històrica perquè vam conéixer a Pepica Celda, una senyora que havia perdut al seu pare afusellat en la paredassa de Paterna i a la seua mare en la presó. Ens va contar la seua història i, a partir d’això, vaig començar a investigar la paredassa de Paterna, la qual cosa no es coneixia en els instituts i hi havia gent que també ho desconeixia. Li vaig comentar a Carlos que havíem de fer alguna cosa perquè no hi havia coneixement en el tema i ens vam posar a fer documentals.

Com és rodar aquest tipus de documentals?

És bastant complicat en el sentit que les famílies tenen molt dolor, els costa parlar encara. Però, en el moment en el qual els dones confiança, els telefones diverses vegades i quedes amb elles abans de gravar, van soltant-se. El més complicat és aconseguir subvenció. Fins que no vam donar amb Rosa Pérez Garijo, consellera de Transparència i Qualitat Democràtica, ens costava molt. Gràcies a ella i a Verònica Ruiz, de l’Ajuntament de Castelló, estem aconseguint arribar a més gent i fer més documentals.

Quina és la història més impactant que recordes?

Recorde la de Consuelo, una dona de 80 anys que sent molt xicoteta van detenir al seu pare per ser sindicalista i el van afusellar en la paredassa de Paterna. La seua mare va haver d’anar-se’n del poble, va passar molta fam i dolor i va ser bastant terrible per a ella perquè tots la repudiaven. Va haver de posar-se a netejar des dels sis anys i va ser bastant complex per a ella.

Creus que encara queda molt per visibilitzar i denunciar?

Moltíssim. Dones que durant el franquisme van ser violades, xiquetes de 14 anys que les agafaven per a divertir-se amb elles i després eren assassinades. Tenim poc coneixement de tot el que va succeir en la paredassa, i encara que està tenint molta visibilitat, queda moltíssim per saber. Si preguntes a qualsevol jove ara sobre la paredassa de Paterna, no tenen ni idea del que és.

Respecte als camps de concentració, Carlos Hernández porta anys lluitant i investigant. Queda molt per fer però les seues investigacions han sigut la base per a tots. A més, hi ha moltes dones que no se sap que van estar en la presó o que van ser assassinades. Sobretot, no se sap els llocs on van ser assassinades.

Benedicto Vijuescas

Ara mateix esteu immersos en dos nous documentals, què podrem trobar en Tierra de ideales?

Hem volgut recollir tots els testimoniatges del País Valencià, de fills i alguns nets, per a conéixer de primera mà el que va passar. Volem que la gent veja que no sols van agafar als seus familiars i els van afusellar, sinó el que van passar els fills i les filles i les mares quan agafaven al seu pare i l’assassinaven. Passaven fam, misèria… Hi havia una repressió franquista molt dura. En Tierra de ideales trobarem testimoniatges de molts fills i filles, que l’única cosa que busquen és contar el que van passar en la repressió franquista i que els deixen exhumar i enterrar als seus familiars on ells vulguen.

I en Cordada de presos?

La terra de Castelló va ser un camp de batalla. Les exhumacions són més fàcils allí perquè estan enterrats un al costat de l’altre. A Paterna és més difícil perquè està més profund. En Cordada de presos hem cobert totes les exhumacions que van fer al novembre, i mostrarem com és una exhumació i com el Grup de Recerca de Castelló porta anys lluitant de valent i sense soroll i, per fi, ha aconseguit que els familiars tinguen justícia.

Us heu trobat amb reticències de les víctimes a l’hora de participar perquè no volen recordar?

Sempre hi ha bona predisposició, però tenim el problema que des que han eixit els militars en el WhatsApp dient que volen afusellar a 26 milions, moltes filles tenen por. Elles van passar la repressió franquista, fam, pallisses i ara tenen por que torne a passar. Per culpa de l’auge de l’extrema dreta, moltes filles tenen por. Ens conten la seua història, però ens diuen que no estan preparades i ens demanen temps.

Què li diries a aquelles persones que equiparen les víctimes franquistes amb les morts va haver-hi durant la guerra per part dels republicans?

En la guerra tots van matar. En una guerra contra germans, els assassinats ocorren dia rere dia. Nosaltres estem parlant de la repressió franquista, perquè quan Franco va arribar al poder, es va fer un extermini. No és equiparable, però és semblat a l’extermini nazi perquè cal tindre en compte que, en la repressió franquista, quan la guerra va acabar, es van continuar matant a persones per la seua ideologia, la seua manera de pensar. En la paredassa de Paterna es van matar a 2.238 persones. Es van matar a persones republicanes o que estaven en contra del règim de Franco.

Després de tant de temps dedicat a donar veu a aquells que estaven silenciats, què és el que més t’ha sorprés?

Que no tenen rancor. Ells no busquen venjança, només volen recuperar al seu familiar perquè no estiga tirat en una fossa i que estiga on ells vulguen, siga en la fossa, amb la seua mare, amb els seus germans, etc. Només volen justícia i reparar. Crec que això és el més bonic. Tenim una de les bases de dades de testimoniatges més grans de la Comunitat Valenciana amb quasi 100 testimoniatges i en cap d’ells hi ha ni rancor ni venjança, només volen exhumar i donar una sepultura digna al seu familiar.

També s’ha conegut el testimoniatge d’un operari a Monóvar que confirmava que es van tirar ossos a un abocador, hi ha casos semblants?

El problema que tenim és que ha passat molt de temps. L’expresident Mariano Rajoy va dir que pressupost 0 i Monóvar és un exemple d’això. L’any 88, va haver-hi una reforma per a fer més nínxols i el que va passar és que, en fer l’ampliació, l’operari amb una excavadora, a la nit, va excavar tota la fossa amb els seus ossos i els va tirar a l’abocador. Tota la fossa va desaparéixer. Tenim a Paquita de 92 anys que porta tota la vida esperant i de sobte li diuen que un operari agafa els ossos i els tira al fem.

Paquita Íñiguez

Hi ha més gent com Paquita que no podrà recuperar mai els ossos dels seus familiars?

Moltíssima. Tenim diversos fills que com ha passat tant de temps i estan tan deteriorats, l’ADN és impossible d’extraure i no poden recuperar-los; hi ha moltes fosses que no se sap molt bé on estan perquè no s’ha volgut que es documente bé i no es poden traure els ossos; hi haurà moltes fosses en els quals no es recupere perquè estan molt deteriorats; i també fosses on el Govern que estava llavors no ha volgut preocupar-se per això i els ossos els han tirats al fem o a qualsevol costat perquè no es troben.

Creus que la societat en general està més conscienciada sobre la importància de no oblidar o encara queda molt per fer?

Jo crec que hi ha molta gent que vol una desmemòria del que va passar en la repressió franquista i vol oblidar. Ara hi ha un moviment molt fort perquè estem veient que a Europa ha crescut molt l’extrema dreta i s’adonen que si oblidem, pot tornar a passar. No hi ha res pitjor que una guerra entre germans i una repressió per ideologia, i crec que queda molta faena per fer, encara que hi haja molts polítics compromesos. Queda estudiar bé el tema en els col·legis i fer cicles de coneixement. Crec que hi ha molta conscienciació, però queda molt treball per fer.

Vindran més documentals després d’aquests dos?

Sí. Tenim previst ja per a l’any que ve un en El Real de San Vicente, un poble de Toledo, sobre 21 desapareguts que mai van tornar a les seues cases; també tenim un a Xàtiva sobre els presoners en els camps de concentració; i un podcast (Memoria contra el olvido) que dona veu a la gent que no es pot mobilitzar perquè ara amb el coronavirus és impossible. A més, tenim pensat tres documentals sobre presoners que van estar en camps nazi i sobre exhumacions. Ens queda molt treball per fer encara.

Què és el més satisfactori del vostre treball?

Per a mi el més important és quan estic a casa d’una senyora i la seua filla em diu que en parlar s’ha llevat un pes de damunt. O quan rep telefonades donant-me les gràcies perquè la seua mare ho ha contat i ara parla. El més satisfactori no és eixir en molts llocs i que la gent ens conega molt, sinó que ells donen a conéixer la seua història i et donen les gràcies perquè la història se sap i es lleven un pes de damunt. Veure’ls amb la caixa del familiar i que per fi poden enterrar-los on vulguen és una gran sensació… La lluita dels familiars és una lluita que porten en les entranyes i que els ha marcat tota la vida, és un trauma, i no han deixat la lluita fins a trobar justícia. Són un exemple de lluita i superació.

Més informació

0 comentaris

Encara no tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari