Eugeni Alemany: “La llibertat creativa i d'expressió en les xarxes socials és molt saludable”

L’humorista i presentador ha guanyat el premi a la Millor Iniciativa d’Humor de Time In pel ‘Diari de la quarantena’ i anima a crear contingut i a innovar

Eugeni Alemany: “La llibertat creativa i d'expressió en les xarxes socials és molt saludable”

El confinament ha marcat un abans i un després en les rutines de la ciutadania i els alts i baixos emocionals han anat de la mà. No obstant això, el presentador de ‘Atrapa’m si pots’ d’À Punt s’ha encarregat de posar el toc d’humor a les setmanes de tancament amb el docu-reality ‘Diari de la quarantena’, que li ha valgut el premi a la Millor Iniciativa d’Humor per la revista Time Out de Barcelona. Ara, amb la volta progressiva a la normalitat, l’humorista Eugeni Alemany anima a aprofitar les noves tecnologies i la llibertat de les xarxes per a crear contingut i innovar en el món de la comunicació.

Com sorgeix ‘Diari de la quarantena’?

Va nàixer de manera espontània amb unes històries d’Instagram, per això tots els vídeos s’han fet en vertical. De seguida vaig començar a rebre missatges de la gent i gràcies a això es va convertir en un diari en el qual ja el segon vídeo tenia el seu títol, per això et dic que ha sigut una cosa fresca i espontània.

Realment ha sigut la gent la que m’ha animat a fer-ho, he rebut moltíssims missatges dient-me que aquests vídeos eren els que animaven la quarantena de famílies i fins i tot de sanitaris i em quede amb molts d’ells. Per exemple, un metge de Virgínia (els Estats Units) em va contar que havia viscut en els 90 a València i que entenia el valencià i reia molt amb els meus vídeos. I també gent de Llatinoamèrica que deia que encara que no entenien totalment el valencià com sóc expressiu i és una llengua romànica al final entenien el que volia dir.

Això m’ha demostrat que el que importa és el contingut i no la llengua, perquè els qui tinguen interés a entendre-la ho aconsegueixen per exemple amb aquesta mena de vídeos curts.

Com reps el premi a la Millor Iniciativa d’Humor dels Premis Time In?

Estic molt content. És el primer premi que rep en la meua carrera com a humorista i presentador i, a més d’això, estic orgullós perquè la revista Time Out és internacional, és una entitat privada i a més aquest premi ve pels vots de la gent. Això fa que siga un premi que no té discussió, com sí que pot passar si fóra una entitat pública per exemple. La veritat és que m’ha agradat molt rebre-ho.

El que més em fa pena és que no s’hagen fet més coses similars. Sóc un senyor de 44 anys fent vídeos amb el meu mòbil, pals de selfie i coses que tenia per casa. On està la gent jove o uns Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo) fent això? Hui podem fer moltes coses amb el mòbil i les xarxes socials i veig que falten idees i ganes. Jo espere que molts estudiants o creadors audiovisuals s’animen perquè es poden fer moltes coses amb poc.

Ver esta publicación en Instagram

 

Primer episodi del confinament pel coronavirus. Unes stories que van acabar sent un vídeo i després una série diària. (La pose ací, perquè no estava:) Puff, quina cara tenia jo ahí! Ni idea tenia de tot el que vindria després: que mudar-se per a abaixar el fem acabaria sent un challenge, que em canviaria el color de monyo, que me’l tallaria, que celebraria l’aniversari de la meua dona i cuinaria una “tortà” per terra, que organitzaria una cursa en directe entre una màquina de tallar callos i una aspiradora, que gravaria un video-clip per a animar a fer esport fent de Zuleima… per no parlar de que la meua sogra acabaria amb “las emociones desbordadas” i jo cantant-li “Pavo Real” vestit de Lejía-Man pels carrers de València 😂😂😂. Quin ha sigut el vostre moment preferit? El que heu rigut més? El que més heu patit? O fins i tot el que més vergonya aliena vos ha fet? 😂😂😂

Una publicación compartida de Eugeni Alemany (@eugenialemany) el

Creus que fa falta experimentar més amb aquesta mena de narratives?

Hui dia no m’atreviria ni a experimentar perquè qualsevol ho té tant al seu abast… Hui pot ser molt fàcil produir aquest tipus de formats i a més d’innovar amb les noves tecnologies també m’alegre que he promocionat el valencià, que és curiós perquè com ja t’he comentat he tingut molt de públic que no era valencianoparlant i el seguien. Es poden fer moltíssimes coses. Ens falten creadors, publicistes, comunicadors amb idees i ganes. No cal plorar. Com diuen, “qui no aporte, que aparte”, i cal aportar.

Quin balanç fas de ‘Celebrity School’ i ‘Atrapa’m si pots’?

‘Celebrity School’ ha funcionat súper bé i és dels programes dels quals més content estic. Teníem un plató ad hoc, hem fet especials, era un format molt fanfarró amb molt de xou i molt públic i tant de bo seguira en À Punt.

Quant a ‘Atrapa’m si pots’ també funciona súper bé i a més hem pogut adaptar-ho amb un aire nocturn als caps de setmana, sent molt eficients no sols amb els continguts, sinó amb els recursos econòmics, que és una cosa important. Fins a les repeticions que estem emetent continuen tenint públic. A més, el públic i els concursants són genials.

És una pena que estiguem en 2020 i no en els 2000, perquè això haguera sigut un xut per a la cadena i un èxit televisiu. Som el programa de la graella d’À Punt que genera contingut exclusiu per a les xarxes i hi ha gent que potser no veu el programa cada dia però sí que el segueix a través de les xarxes. És una altra manera de tirar arrels i crec que cal innovar.

Tens al cap algun projecte similar al ‘Diari de la quarantena’?

Sí, per descomptat. La llibertat creativa i d’expressió que es té a través de les xarxes socials és increïble. Faig el que em dóna la gana i com vull com a creador, com en aquest cas, en el qual hem fet el diari entre la meua dona i jo. És una sensació molt saludable i sorgeixen coses més atrevides que potser no podrien emetre’s en televisió. És brutal. M’agrada haver pogut promocionar el valencià i fins i tot he tingut seguidors de Catalunya que em preguntaven que en quina cadena podien veure’m.

També ens hem adonat que molta gent s’ha sentit identificada amb el personatge de la meua dona, de fet el penúltim era l’únic capítol que teníem clar que calia fer. Jo crec que la clau és que ha sigut un docu-reality molt real perquè ha anat sorgint de les activitats del nostre dia a dia que eren les que podia tindre qualsevol persona.

Més informació

0 comentaris

Encara no tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari