Ignasi Garcia: “Un poble sense aigua és un poble que no funciona, per això hem de garantir-la”

El diputat de Cicle integral de l’aigua de la Diputació destaca el paper del Pla Director de l’Aigua per a garantir la justícia hídrica a tots els municipis

Ignasi Garcia: “Un poble sense aigua és un poble que no funciona, per això hem de garantir-la”

Les administracions públiques, des de la més pròxima fins a la més internacional, han d’anar de la mà per a garantir els drets socials. Drets que perillen en el present i futur i que passen més desapercebuts que altres per a una gran part de la societat. És una de les principals conviccions d’Ignasi Garcia, diputat de Cicle integral de l’aigua, Transició Energètica i energies renovables i Residus de la Diputació de Castelló, que destaca el paper del Pla Director de l’Aigua que impulsa la institució provincial en la lluita per la justícia hídrica. Parlem amb el també regidor de Gestió Integral de Residus de l’Ajuntament de Castelló perquè ens explique, en aquesta primera part de l’entrevista amb Castelló Extra, com s’aborden problemàtiques globals des de la perspectiva local.

Acabeu de presentar una Guia pràctica per a facilitar l’aplicació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i avançar en els objectius de l’Agenda 2030. Ara, participareu en reunions amb els ajuntaments per a explicar aquestes mesures. En què dubten més els nostres consistoris en qüestions relacionades amb aquesta agenda?

Jo crec que hi ha molts ajuntaments que tenen clar què és l’Agenda 2030, i que l’assumeixen i la volen desenvolupar, però la província de Castelló té la seua idiosincràsia particular. Dels 135 municipis, 89 tenen menys de mil habitants i això és un hàndicap a l’hora de fer molta gestió, és a dir, hi ha grans projectes que no es poden desenvolupar i moltes vegades aquestes propostes no ens tenen en compte. No sols ocorre amb les propostes que venen de l’ONU, la política espanyola en si ja és prou urbanocentrista, s’ha notat en decisions com, per exemple, la norma de la mascareta a l’aire lliure.

Aleshores, hi ha pobles que no acaben d’entendre per què els proposem el que els proposem, o perquè això és un problema, però hi ha moltes diferències. Per exemple, tenim educadors ambientals de la Diputació que estan anant als municipis de menys de 5.000 habitants i ens traslladen que ells han preparat un pla d’educació ambiental, però molta gent major d’aquests pobles ja separa les deixalles o ni tan sols arriba al quilo i mig diari que ix de mitjana en les llars urbanes.

Per tant, aquesta diferenciació urbà-rural jo crec que és el hàndicap més gran que tenim. No obstant això, el problema no crec que el tinguem tan sols en els municipis, sinó que hi ha la part global. El fet d’adonar-nos del que ve, encara que pareguem un poc endevins predient el futur en la plaça del poble i dient que pujaran les temperatures i hi haurà sequeres. Sembla una tonteria, però ningú li dona importància fins que arriba el problema.

Aquest és el gran repte i el gran avantatge de l’Agenda 2030. El tema està en si els representants polítics que ho han de gestionar són conscients que realment hi ha un problema i que ells han de tenir les mirades llargues i preparar-se per al futur, o si per contra estan més preocupats per ocupar poder i que passe el temps. I sí, alguns fan coses, però no són grans transformacions, mentre que altres sí que són conscients que ens estem jugant garantir els drets de la ciutadania.

Hi ha problemes que semblen més invisibles i es deixen passar?

Ningú té cap problema amb l’aigua fins que obri l’aixeta i no hi ha. En l’energia passa el mateix, ningú presta atenció a l’energia, fins que no tens llum. Aleshores, hem d’adonar-nos que el sistema de creixement està ficant el nostre sistema en problemes, i quan parlem d’energia no estem parlant d’una cosa abstracta, el preu de la llum se subhasta. Estem parlant de l’energia que carrega els mòbils, que tan importants són per a tots nosaltres, o de tenir el escalfador d’aigua, o rentar la roba, anar a treballar, o moure’ns.

Per tant, algunes polítiques que s’han dut terme i on s’han invertit molts milions d’euros tenen conseqüències i afavoreixen certs models econòmics de certes indústries i, evidentment, fer una transició pot generar tensions a nivell territorial. Aquesta situació ha passat i passarà, perquè no es pot fer una norma i dir: “A partir d’ara canviem tot el sistema de l’aigua embotellada, perquè el cost energètic que suposa és molt alt”. No es pot fer, perquè darrere de tot això hi ha una indústria, aleshores canviar i apostar per un consum única i exclusivament de l’aixeta també implica reconversions, i simplement hem de saber-ho, saber que això es farà i com es faran aquests canvis.

Aquestes situacions cal tenir-les molt en compte, i les transicions de com es produeixen, què gastem o no gastem, quines matèries primeres tenim, com les transportem… es donen la volta a com estem treballant hui dia, no només des del punt de vista privat, sinó també des del punt de vista de l’administració pública.

Durant la presentació d’aquesta guia, destaqueu que el Pla Director de l’Aigua que s’impulsa des de la teua àrea a la Diputació, juga un paper fonamental. Quina és la seua motivació?

El primer que cal entendre, encara que pareix una obvietat, és que sense aigua no podem viure. Pareix una bovada, però de què serveix que a Peníscola tinguen mil places hoteleres, si tenen un problema en el subministrament d’aigua?

Dit això, les nostres comarques que beuen d’aqüífers tenen una realitat, i és que aquests es recarreguen a les zones d’interior, però, en canvi, per la nostra orografia es filtra i arriba a la costa, amb la circumstància que els pobles d’interior de pocs habitants no tenen infraestructures d’extracció prou potents, o no tenen aigua, o és molt cara d’aconseguir, mentre que els municipis de costa que estan recarregant-se dels pobles d’interior als quals ja els van agafar la població, i tenen l’aigua molt més econòmica.

Tenim garantida l’aigua davant la situació de canvi climàtic? Bé, l’experiència ens diu que l’any 2008 a Barcelona van arribar vaixells amb aigua perquè hi va haver una sequera molt gran. El passat octubre van haver-hi restriccions d’aigua en l’Empordà, en la Costa Brava. Podem pensar, “com tenim aigua, anem tirant”, o podem pensar que una de les conseqüències d’una pujada de les temperatures pel canvi climàtic és l’aparició de grans sequeres.

És de veres que es generen contradiccions. De fet, els dos últims anys van haver dos forts temporals, el Glòria i el Filomena, que van permetre una gran recàrrega d’aqüífers i vam tenir molt pocs problemes d’aigua. Però, aquest any estem a gener, encara no ha nevat i jo estic asustat, perquè aquesta província ha arribat a tindre 20 municipis de 135 que tenen garantida l’aigua amb cubes. Un hectòmetre cúbic de cuba és caríssim, té un preu inassumible.

Com hem dit, un poble sense aigua és un poble que no funciona, i nosaltres hem d’intentar garantir-la. Fins ara hi havia una política hídrica que consistia en un cartell per a fer un trasbalsament, que realment pretenia alimentar sobretot la part de costa, encara que és a l’interior on tenim el principal problema. No podem estar parlant de repte demogràfic, si després hi ha gent que no té garantit aquest dret.

En què consisteix aquest pla?

En eixe sentit, el pla té quatre pilars. El primer: garantir l’aigua indistintament de les condicions climàtiques i a tot el territori. Hi ha una part que tracta sobre la investigació d’aqüífers, ja que sabem que a causa de l’orografia durant els períodes prehistòrics es van formar grans masses d’aigua que ens poden servir per a donar el subministrament que necessitem en base al creixement que tenim plantejat humà, industrial i ramader.

Després, una part molt important: volem fer inversió en eficiència hídrica. Un dels problemes que té la nostra província és que l’aigua que arriba en alta (que ve del depòsit) té moltes fugues. Això no és un problema d’aquesta província, Europa ha advertit que a tot el continent i a Espanya cal fer una millora de les infraestructures hídriques, en part en modernització – és a dir, controls de cabals per saber on estan les fugues i així avançar-se als problemes – i també el control de consums.

Per últim, una nova governança. En poques paraules, la competència de l’aigua és municipal, però els problemes no els pot solucionar un sol municipi. A banda, nosaltres entenem que per una qüestió de repte demogràfic i lluita contra el despoblament, el preu ha de ser únic. Hi ha províncies que han fet el mateix, per exemple Badajoz té una empresa que es diu Promedio, justament perquè busca la mitjana en el cost de l’aigua, i eixa és també la nostra proposta. Al final és una qüestió de responsabilitat, si nosaltres bevem aigua que arriba d’un altre lloc, hem de compensar i sobretot és una manera de garantir els drets.

Cal tenir en compte que tots els pobles han de tenir unes bones opcions per si tenen problemes d’aigua, i ahí és molt important el Consorci Provincial que volem crear, on jo crec que haurien d’involucrar-se tots els municipis, i a banda d’això està la part de la infraestructura. Per posar un exemple, Castelló té dos aqüífers ara mateix, un més superficial que està contaminat de nitrats, i un més profund que és del que nosaltres bevem. Però Borriol té un aqüífer molt més superficial que quan va venir la tempesta Filomena va acabar amb un moviment de terres, es va enterbolir i va estar quinze dies sense aigua adequada.

Què necessita per a avançar molt més?

Poder garantir això requereix molta inversió, i nosaltres el treball que hem fet té un gran valor (és a dir, presentar el pla director, assolir el consens polític, presentar al·legacions perquè el pla entre dins dels plans de les conques hidrogràfiques, i ens consta que la de l’Ebre ho vol incloure i volem que ho considere també la del Xúquer). A banda, cal sumar la despesa per a fer els avantprojectes, l’estratègic arriba al 95% de la població, i també estem fent totes les anelles dels diferents municipis. Evidentment, volem que l’Estat i la Generalitat ens donen diners perquè nosaltres no podem pagar-ho tot.

Creiem que amb eixes inversions, connectant dessaladores, ficant pous estratègics i fent connexions entre pobles podríem garantir que a cap poble li faltara res. I a banda d’això també volem crear el Consorci Provincial de l’Aigua, que en eixe aspecte hem donat molts passos des de la part política, i ara el que ens falten són uns estatuts i la seua constitució.

L’última cosa que sí que hem posat en el pressupost, que volem posar les bases en marxa després dels romanents, perquè ho vam posar a l’anterior i per un tema de bloqueig en l’àrea de cooperació no vam poder arrancar-lo, és la part d’eficiència hídrica. Anem a posar en marxa una web perquè els Ajuntaments avaluen la seua eficiència hídrica i ficar un milió i mig d’euros, que seran una ajuda si els Ajuntaments volen millorar la seua xarxa. És bàsicament perquè els Ajuntaments vagen fent eixes inversions, que s’han de fer per a no perdre una gota d’aigua i tenir un millor control i entenem que és la part de corresponsabilitat amb què nosaltres anem a invertir a garantir el subministrament d’aigua.

Penses que la ciutadania en general és conscient d’aquesta desigualtat? Sembla que no es parle d’ella habitualment.

No es parla habitualment, perquè al final això en la factura tampoc es nota tant. En la factura de l’aigua hi ha una part que són els cànons que s’han de pagar, els cànons que són solidaris, cànons que serveixen perquè l’aigua que tirem estiga depurada i ahí hi ha molta despesa. Una depuració que ha de fer-se justament pel respecte a la biodiversitat, i més si pensem que a la nostra província bevem d’aqüífer. Sí que hi ha gent que és conscient, sobretot la gent que viu en pobles que sap que l’aigua té un preu que es dispara i es compara, però la majoria de la gent que viu a Castelló si no té un domicili en altre municipi no sap d’eixa desigualtat. Al final nosaltres ho assumim i vivim amb això.

Més informació

0 comentaris

Encara no tenim comentaris!

No hi ha comentaris en este moment, vols escriure un?

Escriu el teu comentari

Escriu el teu comentari