La periodista castellonenca Inma Castell compta una amplia trajectòria en mitjans de la Comunitat Valenciana, i sobretot en el diari Mediterráneo. Després de patir un càncer de pulmó, va decidir escriure la seua experiència per a ajudar a pacients i també a familiars sobre el tractament i els dubtes que surten quan et donen la notícia. En esta entrevista, parlem amb Inma sobre el seu llibre "el maratón de mi vida" i com veu esta malaltia en la societat, la falta de recursos públics i sobretot els tòpics que s'han generat al voltant del càncer. A més, ens posa en valor la importància de fer esport en la vida i més encara amb un tractament com el càncer perquè ajuda als pacients a dur molt millor processos com la quimio o la ràdio.
Què et va motivar per a escriure el teu llibre “El maratón de mi vida”?
La meua psicooncòloga va motivar-me per com estava duguen la meua carrera contra el càncer. Em va recomanar que posara en una fulleta totes les coses que a mi m’estaven funcionant bé per a poder ajudar també però també des del punt de vista del malalt i que també poguera ajudar a altres pacients. Llavors, vaig ficar-me una llista i quan em vaig ficar davant de l’ordinador, vaig pensar en que arribaria als pacients de l’hospital que demanen consulta amb la doctora Gallego i ficats a escriure, vaig a escriure tot el que m’ha vingut passant i vaig a respondre a moltes de les preguntes que molts malalts de càncer es formulen i també el que es pregunten els familiars i els amics. A vegades, no la formules al teu oncòleg perquè et fa respecte i en eixe moment estàs abduït per eixe procés i et dona vergonya. En realitat pots pensar que són preguntes banals però no ho són. Després vaig pensar, estic ajudant als malalts i la investigació m’ha salvat la vida, conscient del poc que s’invertix en investigació. Una de les coses que em va permetre estar com estic hui és el tractament en immunoteràpia que és un dels més innovadors per a frenar càncers i sobretot el del pulmó que és el que més mortalitat té en Espanya en estos moments. Ja s’està provant en altres càncers i s’ha d’investigar més i per això he destinat 5.800 euros que he arreplegat amb les vendes del llibre.
Per què creus que no es destina inversió a la investigació del càncer que com has dit és una pandèmia?
Crec que és una pandèmia però molt silenciada. Igual que en la covid la gent parlava, entorn del càncer s’han creat molts tabús. Els mitjans de comunicació, els primers. En les converses de carrer, es diu molt està molt malet o maleta però no es pronuncia la paraula càncer i no es crea una alarma i una alerta. És la gran pandèmia del segle XXI. Un de cada 3 homes i una de 4 dones patirà càncer en la seua vida i ho comente en cada presentació. Encara està molt silenciat el càncer i si parlem del càncer obertament mitjans tant nacionals com autonòmics seran conscient d’invertir en això. El càncer és una malaltia cara per a la societat perquè els tractament són molt cars, les baixes són molt cares i llargues i si tots estos diners que s’estan invertint en persones que estan malaltes, s’invertiren en previndre e investigar la malaltia, no saps els diners que ens estalviaríem. S’està invertit molt poc comparat amb altres, és cert, que el càncer té moltes arestes, un càncer de pulmó no és igual en tot el món, si ens cuidem més o menys, hem fumat, hem fet esport o no. Els tractaments són cada vegada més personalitzats i costa molt trobar una fórmula màgica que valga per a tots. S’invertiren tot el que s’ha invertit en la covid en tant poc de temps, en el càncer, es podrien fer grans avanços però no es fa i pense que la gent l’ha tapat, la societat i els mitjans de comunicació l’han convertit en un tabú.
El gran paradigma és que en molt poc de temps es va aconseguir una vacuna contra la covid i en canvi en el càncer, els avanços són molt lents.
Són molt lents perquè és una malaltia en moltes maristes i per això s’ha d’investigar moltíssim i per això, s’ha d’investigar més en una cura molt massiva.
Què és el primer que et va passar pel cap quan et van dir que tenies càncer?
Jo sabia que el càncer estava ahí perquè des del moment en que vaig entrar a urgències, ja em vam dir que havia alguna coseta. A mi em va resultar més impactant el meu neumòleg que em va dir que era pitjor del que s’esperaven i que mirara molt a curt. Jo en aquell moment vaig pensar en el meu fill que en aquell moment no tenia ni 3 anys. Va ser el meu motiu de carrera contra el càncer físicament i literàriament i plantar-li cara a una malaltia que tot apuntava que se me portaria en 6 mesos.
He llegit que et preocupava fer esport quan estaves amb el tractament. Com et va ajudar l’esport per a dur el tractament?
A mi l’esport em donava la vida. Era una motivació i gran. L’esport ajuda a rebre millor el tractament. T’ajuda a descansar millor, a tindre més fam i per a mi ha sigut d’autèntica teràpia. Sempre dic que cadascú en les seues possibilitats ha de fer esport i tindre una massa muscular saludable per a rebre el tractament i sobretot per a sortir d’un tractament tant dur com la quimioteràpia o la radioteràpia.
Per què creus que hi ha certes parts d’informació que no es tracten amb els metges i també amb els mitjans de comunicació que som responsables?
Crec que els metges van saturats i el sistema de sanitat públic sabem com està i en Castelló tenim la gran sort de tindre l'Hospital Provincial on hi ha grans professionals que treballem al servei dels castellonencs però al final no deixen d’estar saturats i els recursos arriben fins a on arriben. Ara en Castelló tenim la càtedra de l’activitat física i de l’esport de la Jaume I que dona assessorament i per mi, hauria d’haver-hi en tots els hospitals oncològics un gimnàs on s’oferira la possibilitat als malalts de fer activitat física perquè és molt important per a assimilar la medicació. De fet en la càtedra s’està estudiant com influïx l’esport en els malalts de càncer i igual que hi ha un gabinet de nutrició perquè perden pes i també hauria d'haver un gabinet d’estètica. Pot semblar un tema molt banal però és molt important per retrobar-se i sentir-se bé. És important ajudar als malalts a afrontar-ho amb totes les alternatives. Pense que hi ha moltes coses que s’haurien d’oferir des de la sanitat pública que en estos moments no s’estan oferint per la manca de recursos que hi ha. S’han de ficar més recursos en la psicooncologia. En l'Hospital provincial hi ha 2 i si hi haguera una tercera més no estaria gens malament. S’hauria d’oferir més prompte que tard l’ajuda dels psicooncòlogues i per a mi ha sigut molt important i per a la meua família.
Com a periodista, quin paper creus que haurien de tindre els mitjans de comunicació a l’hora d’informar?
Els mitjans de comunicació ens recordem del càncer només els dies D (Dia del càncer). Crec que ens hauríem de recordar molt més. Si visibilitzem que està passant és quan mourem a la societat i mourem a les institucions perquè s’invertisca molt més. Jo dic que tota pedra fa paret, este diumenge a Castelló tenim la carrera per a recaptar diners per al càncer de mama. Hem de conscienciar a les institucions i als governs per a la prevenció i la cura del càncer
Tens feedback de la gent que ha llegit el llibre?
El feedback ha sigut molt positiu, la gent es troba identificada. Els familiars se senten acompanyats i ho entenen. Sempre dic que els familiars són uns malalts més perquè tu saps com et trobes quan t’alces però ells no i a nivell psicològic ho passen malt. La meua psicooncòloga el recomana als seus pacients i estic molt contenta.
Sandra Sandalinas, companya de carrera i periodista, ho va difondre per xarxes i la manera de difondre pot ajudar a molta gent. Penses que és també una via per a ajudar a altres pacients?
Vaig decidir que ho portaria amb tota naturalitat, igual que ho faig amb el tema de les facetes de la meua vida. La gent ha de saber molt bé a qui acudix, que llig i quina informació troba. En internet pots trobar gent de veritat com és el cas de Sandra i gent que no t’aporta res de bo. Hi ha molts llocs que proposen tractaments i cures miraculoses i per això, és molt important que la gent escolte i seguisca a gent de veritat. Com faig les presentacions cara a cara, sabem que soc de veritat, molts em coneixen de la tele i veuen molta veritat. Tot sempre ha d’estar supervisat pel teu oncòleg i la teua oncòloga, ells volen la teua cura, volen allargar la teua vida i tenen molta experiència i formació. De veritat, ells han estudiat molt sobre el càncer, internet i les xarxes socials estan plens de gent que només volen traure’t diners.