El turisme a Castelló no és un fenomen recent. Molt abans que la província es convertira en un dels destins vacacionals més coneguts de la Comunitat Valenciana, les seues platges, balnearis i localitats de l'interior ja despertaven l'interés dels visitants. La premsa de finals del segle XIX i principis del XX va deixar constància d'una afluència cada volta major de banyistes i dels primers projectes per a impulsar una activitat que acabaria transformant bona part del litoral castellonenc.
Els primers atractius turístics de Castelló
En els últims anys del segle XIX, l'Heraldo de Castelló ja recollia notícies sobre la creixent afluència de banyistes a poblacions com Alcossebre, comparant-la amb temporades anteriors. Aquell 11 d'agost de 1900, un titular destacava "la circumstància de ser el punt del litoral que més extensió de platja té", a més de fer valdre el baix preu dels aliments.
El periòdic també feia referència a les previsions per a l'any següent i a com una hostatgeria tindria capacitat per a albergar 50 famílies d'estiuejants. No obstant això, caldria esperar fins als anys seixanta perquè es produïra el vertader "enlairament" turístic de la localitat.
La província de Castelló va començar a destacar per altres enclavaments que, amb el pas del temps, es convertirien en alguns dels seus principals destins turístics. En juliol de 1925, l'auge del turisme entre els grups socials amb majors recursos econòmics ja era evident. El corresponsal a Suera del Diario de Castellón, no obstant això, es lamentava que pels carrers circularen impunement animals de corral i criticava la falta d'higiene i d'una il·luminació adequada, reclamant millores al consistori.
Peníscola també apareixia aleshores com un dels grans destins de futur. En gener de 1927, un article publicat en l'Heraldo reclamava mesures per a potenciar el turisme en la localitat, aprofitant les paraules que anys abans havia dedicat Vicente Blasco Ibáñez a la localitat en "El papa del mar".
Entre les millores reclamades es trobava la construcció d'una nova carretera des de Benicarló, impulsada per la Diputació, a la qual posteriorment se sumaria una altra via des del baixador del ferrocarril. Amb el pas de les dècades, Peníscola acabaria convertint-se en el municipi de la província que concentra un major nombre de places hoteleres.
Un altre dels grans atractius foren els balnearis que sorgiren al voltant de les propietats de les aigües de diferents brolladors de la província. A la vora de la Guerra Civil, en juny de 1936, el turisme d'aigües medicinals començà a competir amb els hotels i fondes de l'interior. Els establiments de Catí, Llucena o Benassal apareixien en els anuncis de la premsa local, tractant de diferenciar-se de la resta i destacant el seu "clima ideal".
Després de la Guerra Civil i l'enlairament dels anys 60 i 70
Els anys posteriors a la Guerra Civil suposaren un canvi en tots els àmbits. Espanya travessava una dura postguerra i l'evolució de la societat anà modificant també els hàbits i gustos turístics. El sector començà a recuperar-se fins a viure una autèntica eclosió durant les dècades dels anys seixanta i setanta.
Les zones costaneres acolliren bona part de la immigració procedent de l'interior de la província, però també d'altres comunitats autònomes com Aragó, Castella o Andalusia. Este procés estigué acompanyat pel naixement d'una nova forma d'entendre les vacances: el turisme residencial i l'estiueig en apartaments, que coincidí amb la construcció de noves places hoteleres.
Durant els anys seixanta, el desenvolupament del sector turístic avançà en paral·lel al creixement de l'oferta d'oci nocturn i restauració a la província. Un anunci publicat en el periòdic Mediterráneo el 15 de juliol de 1969 permet conéixer alguns dels locals més destacats del moment a la Plana, entre ells Tebaida, el night club El Pirata, Círculo Azul o la discoteca Sargento Peppers.
Per esta època també començà a cobrar importància l'arribada de turistes estrangers. La premsa es va fer ressò de l'arribada de 90 turistes alemanys a Benicàssim, un fet que va posar en relleu el creixent interés de la localitat entre els visitants internacionals. A partir d'aleshores començaren a aparéixer també referències als vols amb Alemanya.
Més turistes i nous servicis
Amb la creixent afluència de turistes començaren a millorar també els servicis vinculats al turisme. A principis de la dècada dels setanta començaren a estrenar-se les primeres torres de vigilància per als socorristes de Creu Roja en les platges castellonenques. En 1976, les previsions apuntaven a l'arribada de 100.000 turistes a Benicàssim i, en abril d'este any, la premsa es va fer ressò de l'existència de 16 nous hotels en projecte al llarg de la costa provincial.
Més avant arribarien altres projectes que acabarien formant part del paisatge turístic de la província, com Aquarama o el Passeig Marítim. D'esta manera, Castelló va anar consolidant durant el segle XX una indústria turística que havia començat a fer els seus primers passos moltes dècades abans, quan els periòdics ja parlaven de les platges de la província com un atractiu per als primers estiuejants.