Hi hagué un temps, cap al 1962, en què Castelló era un gegant adormit del vi. Amb 60.000 hectàrees de vinya, més del que hui té La Rioja, les seues terres produïen alcohol i volum per a mig món. Hui, d'aquell oceà de vinyes a penes queden 900 hectàrees, però el que s'ha perdut en quantitat s'ha guanyat en ànima.
Este dilluns, el Celler de PROAVA, en el cor del barri del Carme, ha obert les seues portes per a demostrar que el vi de Castelló no sols ha sobreviscut, sinó que ha mutat en una cosa "única i sorprenent". De la mà de l'enòleg Juan Manuel Gonzalvo i el viticultor (i arquitecte) Román Rivas, els assistents hem recorregut la província a través de copes que fan olor d'hidrocarbur, mel i molta història.
El renàixer dels gegants de pedra
El viatge començà a Sant Mateu, la capital històrica del Maestrat, on el que abans era una cooperativa massiva capaç d'allotjar 14 milions de quilos de raïm, hui és un temple de l'enoturisme: Besalduch Valls.
"És un projecte de poderio, un edifici noble restaurat que és museu i restaurant de luxe", explicava Gonzalvo mentre presentava el Guillem Deris, un Sauvignon Blanc amb notes de "gasolina i fòsfor" que recordaven els grans blancs d'Alsàcia. És la cara més senyorial d'una província que utilitza el seu passat cooperativista per a mirar al futur, convertint antics depòsits de formigó en salons de degustació on el vi és l'excusa per a quedar-se a viure el paisatge.
Microcellers: el cor contra la burocràcia
Si Sant Mateu és la força, la Serra d'Espadà és el sentiment pur. Allí, al xicotet poble d'Aín, on sols viuen 60 persones a l'hivern, Román Rivas i Ainhoa Buigues han alçat el Celler de la Ibola en el que abans era una granja de conills.
"Nosaltres ho fem de cor, amb esforç i família", confessava Román. La seua aposta és quasi una bogeria romàntica: rescatar el Xarel·lo que el "tio Ramón" conservava de miracle sota el Pic Espadà. El resultat és La Mirada de Amaya, un vi blanc amb cos de negre, notes de fruits secs i una honestedat que "es nota en cada trago". No busquen milions de botelles —a penes en trauen 4.000—, busquen que la gent "torne a Aín", que escolte música en directe entre barriques i que el suro, extret de les suredes de la mateixa Serra, siga el vincle final amb la terra.
La pell del raïm com a secret
La jornada aconseguí la seua maduresa amb una raresa absoluta: una Carinyena Blanca de L'Estanquer fermentada en barrica. "En el blanc, tradicionalment es tirava el 90% de les possibilitats en rebutjar la pell; ara busquem eixa substància macerant amb ella", detallava l'enòleg davant un vi de color intens i notes de mel.
Però el viatge no acabà ací. Després de descobrir els secrets dels blancs de guarda, les copes es tenyiren de roig per a donar pas als vins negres d'esta mateixa bodega. Fou el tancament perfecte per a un matí que no fou sols una degustació tècnica, sinó un manifest de resistència. Perquè, com es digué entre vins, el més important és que el vi "convide al següent trago". A Castelló, les botelles han tornat a parlar i, després del que s'ha vist hui, tenen molt a contar.